Privacitat – protecció de dades

La setmana passada parlàvem de la utilització de les xarxes per cobrar un deute de forma poc ortodoxa, per dir-ho suaument. Ara volem parlar d’una pràctica més que habitual i molts més execrable com és la d’obrir perfils falsos a la xarxes socials, pàgines de contacte o simplement d’anuncis, provocant un assetjament o directament una humiliació vers un altre persona.

Veiem alguns avenços en la lluita contra la violència digital en la nova Llei.

La novetat

Aquesta conducta tindrà, a partir del proper 7 d’octubre, resposta penal. En efecte, el dia 7 entrarà en vigor la nova Llei Orgànica 10/2022, de 6 de setembre, de Garantia Integral de la Llibertat Sexual: és la coneguda popularment com “llei del només sí és sí”.

En la nova redacció s’ha modificat l’article 172 del   Codi Penal vigent per, com diu el preàmbul de la Llei,  ”donar resposta especialment a les violències sexuals comeses en l’ àmbit digital”. I explica que aquestes violències comprenen, entre d’altres, la difusió d’actes de violència sexual a través de mitjans tecnològics, la pornografia no consentida i l’extorsió sexual.

Per primera vegada, els perfils falsos en xarxes social per assetjar entren en el Codi Penal espanyol.

La conducta

Exemples d’aquesta conducta serien la creació d’un perfil fals en una web de cites (o d’escorts) amb ànim d’humiliar-la. O pujar a una xarxa social, amb un compte fake, imatges humiliants retocades amb l’ànim d’assetjar-la.

La conducta que es penalitza no es tant crear un perfil per obtenir un benefici o perjudici genèric, sinó de la creació d’un perfil fals per assetjar, fustigar o humiliar a un altre.

Les penes

La Llei considera com delicte d’assetjament la utilització sense permís de la imatge d’una altra persona per a “realitzar anuncis o obrir perfils falsos en xarxes socials, pàgines de contacte o qualsevol mitjà de difusió pública, ocasionant-li a la mateixa situació d’assetjament, fustigació o humiliació“. Aquests fets es castigaran també amb penes de presó tres mesos a un any o multes de sis a dotze mesos.

L’assetjament a l’empresa

La Llei ha modificat també altres articles d’interès que fan referència als actes hostils o humiliants que suposin greu assetjament a la víctima en l’àmbit de l’empresa, la sol·licitud de favors sexuals en l’àmbit d’una relació laboral sempre que provoquin una situació greument intimidatòria, hostil o humiliant o la difusió, revelació o cessió a tercers d’imatges o gravacions sense autorització de la víctima, el que es coneix com sexting.

L’assetjament no ha estat mai una bona idea, sempre ha estat un delicte i, ara, la Llei ha fet un esforç per tal de perseguir aquestes conductes detestables. I hem de ser conscients que l’assetjament, com totes les conductes delictives o simplement reprovables, és cosa de tots, no tan sols dels afectats. Tots podem ajudar en la nostra mesura. No mirar cap un altre cantó i implicar-nos ja és un pas endavant.

Com sempre, cuideu-vos!

L’ús que fem d’Internet, des de les nostres preferències de navegació fins als continguts que compartim en xarxes socials, creen un rastre denominat empremta digital. 
La teva empremta digital també la conformen els continguts que comparteixen terceres persones sobre tu, amb consentiment o sense el, i que t’identifican a internet.

Què és una Empremta Digital?

Sempre que fem servir Internet, deixem un rastre d’informació personal que es coneix com empremta digital. L’empremta s’alimenta de quasi totes les activitats que fem a la xarxa. Per exemple, quan visitem un lloc web, fem una publicació en una xarxa social, ens subscrivim a una newsletter, fem una compra o deixem una opinió en un comerç estem fent créixer la nostra empremta digital.

Aquestes activitats, conegudes per tots, es coneixen com empremtes digitals actives perquè l’usuari comparteix voluntàriament la informació personal de forma conscient. Si completem un formulari de registre i donem el nostre consentiment perquè tractin les nostres dades, estarem contribuint a la nostra empremta digital activa.

Però, què passa amb la nostra empremta digital passiva?. Aquesta es crea quan es recull informació de l’usuari sense que aquest se n’adoni. El primer exemple el trobem quan els llocs webs recopilen la nostra IP o ens instal·len cookies en el nostre navegador per rastrejar la nostra activitat i poder enviar-nos, per posar un cas, publicitat segmentada.  O quan donem un “like” o compartim un contingut en un xarxa social que els permetrà crear un perfil sobre tu.

La identitat digital

Tota aquesta empremta digital que generem es converteix en el que es denomina “identitat digital” a la xarxa. Això inclou des d’empremtes desitjades com pot ser un perfil de Linkedin o aparèixer a la pàgina web de l’empresa fins aquelles referències nostres que poden afectar a la nostra reputació i que potser no en som ni conscients.

I la identitat digital va lligada a la “reputació digital” (el que també es coneix com “marca personal”, anàloga a la reputació en el món analògic que tant bé coneixem i sovint patim. Si el que Internet sap de nosaltres és negatiu, lo primer que patirà serà la nostra reputació. I això pot ser degut, habitualment, a la nostra empremta digital passiva de la que siquiera ens som conscients. A la xarxa hi pot haver una ressenya negativa o una fotografia que ens agafa en un mals pas i que nosaltres no sabem de la seva existència.

És important l’empremta digital?

El tema reputacional, en sí mateix, ja és prou important. Imaginem que volem que ens admetin en una escola, universitat o en determinada empresa. O, simplement, volem contraure matrimoni. O som una persona famosa o volem fer carrera, diguem-ne, política o similar. O hem estat víctima d’un assetjament i han publicat un vídeo de contingut sexual (cas que es va donar a principi d’estiu amb un conegut actor). Els exemples són molt nombrosos.

Però l’exposició a la xarxa pot suposar altres perills. Atacs de phishing aprofitant la informació nostra que circula a Internet, que es difongui contingut compromès destinat a un cercle privat, assetjaments de tot tipus aprofitant el que saben de nosaltres (tema delicat especialment per determinats col·lectius: menors, víctimes de violència sexual, etc.), xantatges en l’àmbit empresarial són només alguns exemples.

Tinguem sempre present que quan publiques una informació a Internet és com si la tatuessis: costa molt esborrar-la. I un cop publicada perdem el control sobre l’ús que en faran els demés de la informació.

Protegir la teva empremta digital

Aquest tema serà objecte d’un proper post però, en síntesi, es tracta de reduir la nostra exposició a la xarxa. Reduir les fonts d’informació que et mencionen, limitar la quantitat d’informació que comparteixes, ser curós amb les xarxes socials, revisar la nostra configuració de privacitat, evitar llocs web insegurs, no fer servir Wifis públiques, tenir una política de contrasenyes, revisar els dispositius mòbils o fer servir una VPN (Xarxa Privada Virtual) poden ser algunes recomanacions a seguir.

Com sempre, cuideu la vostra reputació digital i cuideu-vos vosaltres mateixos!

El post d’avui està propiciat per el recent naixement del net d’uns bons amics. Ha sigut un nen que ha nascut amb tots els pronunciaments favorables. I, com és natural, el primer que han fet els pares ha estat fer fotografies i difondre-les entre família, amics i coneguts via Whastapp i altres xarxes socials.

I què menys, direu. Des de que existeix la fotografia que els orgullosos pares han volgut immortalitzar el naixement del fill i ensenyar-la a quanta més gent millor. I això està molt bé, faltaria més, però és que ara tenim una nova variable que hem de considerar: l’empremta digital.

Abans les fotografies s’ensenyaven en un àlbum de paper. Un cop vistes, l’àlbum és guardava en un prestatge i fins la propera. Ara, no. Les fotografies són digitals i es reprodueixen a la xarxa a tota velocitat. I queden, sobretot queden per sempre. I aquest rastre del nen o de la nena, tant bufons, queda des del naixement, fins i tot des d’abans si els pares comparteixen les ecografies, i l’acompanyarà tota la vida. I hi anirem afegint: les primeres passes, la primera dent, el primer “papà” o “mamà” (això en vídeo) i així fins tenir un recull de centenars d’imatges del nadó fins que sigui major d’edat i pugui decidir. En aquell moment la seva empremta digital serà molt extensa.

El problema

La primera obvietat és que quan es puja una imatge a Internet, es perd el control sobre ella.

A partir d’aquí poden passar moltes coses bones però també de no tant bones. En el primer cas, per exemple, que una empresa de publicitat ens ofereixi un contracte publicitari per explotar la imatge del nen. Però de l’altre banda, ens podem trobar des d’empreses que facin servir la imatge sense permís fins fer servir la foto per pornografia infantil en mans de pedòfils (grooming).

El Sharenting

Com no, Sharenting és un anglicisme que combina dos termes, share (compartir) i parenting (criança). I descriu l’activitat de documentar exhaustivament i compartir irreflexivament en el món digital el creixement dels nens. Això passa sobretot a Facebook, Instagram i WhatsApp. Si l’activitat és excessiva es denomina oversharenting.

És legal publicar fotos de menors?

A Espanya, la LOPD estableix la majoria d’edat per que el menor pugui gestionar la seva privacitat a Internet en els 14 anys. Això vol dir que si vol publicar una foto ho pot fer sense el consentiment dels pares. I els pares no poden publicar un foto si el menor no ho autoritza. Si publiquen sense consentiment s’exposen a una sanció.

Per sota dels 14 anys, els progenitors o els tutors legals continuen tenint tot el poder de decisió. Si el menor vol crear un perfil a una xarxa social, necessita autorització.

En el cas de parelles separades, no pots publicar fotos del menor sense consentiment de l’altre part.

Recomanacions

Més enllà de la prudència i el sentit comú, podríem apuntar alguns consells.

• Abans de pujar una foto del menor, pensa-ho dos vegades. Tot els que es publica, queda.
• I, un cop publicat, queda fora del nostre control.
• Pensar a llarg termini. La foto que ara és graciosa pot perjudicar-lo en el futur
• Compte amb el context de la fotografia. Pot oferir molta informació com edat, estatus econòmic, ubicació (a banda del geoposicionament per les metadades), la relació amb altres persones, etc.
• No publicar fotos del menor despullat o en situacions incòmodes.
• Llegir les condicions de servei de les xarxes socials.
• Preguntar al menor, tan aviat com sigui possible, si vol que pugem la foto a Internet. No ens eximeix de responsabilitat però facilita la reflexió i implica al menor en la decisió.
• No publicar fotos d’altres menors sense consentiment dels pares (per exemple, fotos d’aniversari o del col·legi).
• Supervisar els continguts que el menor puja a la xarxa.

Com recomanació genèrica, seguir les indicacions de la web is4k (Internet Segura for Kids), un portal d’INCIBE. Està plena de bons consells explicats de forma amena i amb continguts per compartir amb els menors.

Què fem si volem retirar les fotos (dret a l’oblit)?

En general, no es una bona idea publicar fotos de nens a les xarxes socials més enllà d’algunes fetes amb cura i prudència.

Però si ho necessitem, està al nostre abast l’exercici del Dret a l’oblit. La primera acció obvia és, si nosaltres no som els autors, demanar a l’autor que la retiri. Si no obtenim resultat, el Reglament General de Protecció de Dades (RGPD) ens empara en l’exercici del Dret de Supressió que, en l’àmbit d’Internet, es denomina Dret a l’oblit. D’això ja n’hem parlat i podeu trobar més informació aquí.

Com sempre, cuidem als menors i cuidem-nos!

Hi ha que assumir-ho: una hora o altre a tots ens arriba el moment de deixar aquest món. I aquest moment és molt delicat per els familiars del difunt. De manera que tot el que es faci per facilitar els tràmits serà de molt agrair. Però hi ha empreses que no tenen aquesta sensibilitat. I, és evident, cal corregir aquesta mancança.

Tot ve arran d’una nova condemna a Telefònica i un episodi, un més, molt desafortunat de Vodafone.

Els fets de Telefònica

En el primer cas, tal i com explica El País, Telefònica és condemnada per incloure en un fitxer de morosos a una persona, 18 anys després de morta. El jutge ha condemnat a la companyia a indemnitzar els hereus de la dona a la que va mantenir en un registre de deutors, tot i que li van suplantar la identitat.

La persona en qüestió va morir l’abril del 2003 i el febrer de 2021 la seva filla va rebre una carta d’Asnef (registre de morosos) informant-li que la difunta estava inclosa en un fitxer de morosos per un deute contret amb Telefònica. L’empresa reclamava una factura de de 182,39 euros emesa quan la dona ja havia mort. Algú va donar d’alta un telèfon fix amb les dades de la difunta però l’empresa no va esmenar l’error tot i rebre el certificat de defunció de la presumpte morosa.

La sentència imposa a Telefònica el pagament d’una indemnització de 10.000€ als familiars dels afectats, més interessos i costes.

Un verdader malson que, afortunadament, ha tingut un final, no dic feliç perquè l’experiència s’ho val, però al menys just.

La setmana passada també ens fèiem ressò d’una sanció imposada a Naturgy per un tractament il·lícit de dades personals com aquest, per no tenir actualitzades les dades tal i com exigeix el Reglament.

Els fets de Vodafone.

Segons explica Enrique Dans, un conegut periodista i activista britànic, George Monbiot, va intentar cancel·lar el contracte de mòbil de la seva mare, arran de la seva mort. La companyia va començar a posar tot tipus de dificultats i a assetjar al seu pare demanant dades con la data exacte en que havia signat el contracte, que naturalment no podia recordar, amb “extrema rudesa i agressivitat”-

Davant de la impossibilitat de cancel·lar el compte, van decidir deixar d’assumir els càrrecs. I, com no podia ser d’altre manera, Vodafone els va incloure en un fitxer de morosos en una empresa que va continuar importunant al pare.

Aquest cas, es va poder solucionar ràpidament perquè el periodista va escriure un fil molt detallat en el seu compte de Twitter que té al voltant de mig milió de seguidors. Milers de retweets i likes van fer la seva màgia amb molts seguidors relatant experiències similars. Vodafone va demanar immediatament disculpes però el periodista no es conforma perquè entén que la manera de procedir és part d’una política corporativa i vol arribar al fons de l’assumpte. Com diu el professor Dans, amb episodis com aquest, “a Vodafone se li estaran apareixen els seus mort durant bastant temps”.

La conclusió

En ambdós casos, es crea un menyscapte i una angoixa degut a l’assetjament i la impotència, absolutament desproporcionats amb el deutes quan, a més , no són veritat.

Tot sembla indicar que les actuacions responen a una política corporativa orientada donar totes les facilitats per contractar els serveis i, en canvi, a exercir màxima pressió per qui vol rescindir el contracte. I hauria de ser, al menys, tant fàcil sortir com entrar, per ser justos. El consumidor sempre és la part dèbil del contracte i ha de tenir una protecció especial.

Com sempre, cuideu-vos!