Ricard Castellet

Google no oblida. L’AEPD tampoc …

per

L’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) l’acaba de sancionar a Google amb una multa rècord de 10 milions d’euros per cometre dos infraccions molt greus: una, per cedir dades a tercers i l’altre per obstaculitzar amb un formulari confús que la tecnològica posava a disposició dels usuaris, precisament, per exercir el dret a l’oblit.

Dos infraccions molt greus contra la normativa de protecció de dades que suposen una multa rècord de 10 milions d’euros per cedir dades a tercers sense legitimació per fer-ho i obstaculitzar el dret de supressió dels ciutadans, vulnerant els articles 6 y 17 del Reglament General de Protecció de Dades (RGPD).

Pel que fa a la primera, la cessió inconsentida de dades, l’Agència ha constatat que Google envia al Projecte Lumen informació de sol·licituds que li fan els usuaris, incloent-hi la identificació, adreça de correu electrònic, motius al·legats i la URL reclamada. La finalitat del projecte és la recollida i posada a disposició de sol·licituds de retirada de contingut en una base de dades accessible al públic, el que, en la pràctica, suposa frustrar la finalitat del dret de supressió.

Recordem que el dret a l’oblit permet sol·licitar, en determinades condicions, que els enllaços a les teves dades personals no figurin en els resultats d’una recerca a Internet realitzada en el teu nom. L’exercici d’aquest dret no elimina el contingut en sí però, al no estar disponible en els motors de recerca dels indexadors (Google, Bing, Yahoo, etc.), ho fa més difícil.

Lumen Database disposa d’un cercador de reclamacions que s’allotgen a la seva base de dades que es pot consultar per diversos paràmetres (paraules clau, remitents, temes, …)

De manera que, si pots trobar-ho a la base de dades de Lumen ja no existeix el dret a l’oblit.

Pel que fa a la segona, l’exercici del dret mitjançant el formulari que ofereix Google, l’AEPD ha entès que és complex, confon a l’usuari i feia molt difícil que es pogués exercir el dret a l’oblit correctament. El sistema conduïa a l’interessat a través de diverses pàgines per complimentar la sol·licitud, sense mencionar la normativa de protecció de dades de referència, obligant-lo a marcar opcions que se li oferien sense explicacions.

Com resultat d’aquest procediment, queda a criteri de Google la decisió de quan s’aplica i quan no el RGPD, de forma que “acceptar el dret de supressió de dades personals queda condicionat per el sistema d’eliminació de continguts per part de l’entitat responsable”.

Segons Google, ja han començat a “reavaluar i redissenyar les pràctiques d’intercanvi de dades amb Lumen a la llum de les consideracions de l’AEPD”. De les consideracions i, apuntem, de la sanció.

Siguem curosos amb la nostra informació perquè quan aquesta es publica a Internet ja no queda a les nostres mans. Com sempre, cuideu-vos!

Pot el client tornar un contingut un cop descarregat d’una botiga online?

per

A propòsit d’un encàrrec fet aquesta setmana per redactar les Condicions de Contractació d’un e-commerce, sorgeix la pregunta del client: hi ha dret al desistiment per part del client o usuari quan es tracta de la descàrrega d’un contingut digital? Parlem del casos en que després del pagament corresponent, el client baixa un e-book, una plantilla, una pel·lícula o qualsevol contingut digital de descàrrega altre similar.

Val a dir que l’e-commerce del que parlem és complex per diferents raons: venda de productes, serveis, cursos on-line, esdeveniments; venda en diferents països (en diferents idiomes); diversos sistemes de pagament i enviament  i un gran volum de clients i transaccions, només per mencionar-ne algunes.

Comencem, primer, per definir el que s’entén per contingut digital en el marc de l’eventual desistiment. Per això ens remetem a la Llei per la Defensa dels Consumidors i Usuaris que, en l’article 103.m, “Excepcions al dret de desistiment”, diu “El subministrament de contingut digital que no es presti en un suport material quan l’ execució hagi començat amb el previ consentiment exprés del consumidor i usuari amb el coneixement per la seva part de que, en conseqüència, perd el seu dret de desistiment.”

Perquè aquesta excepció sigui vàlida, el contingut no s’ha de prestar en un suport material, l’execució (la descàrrega) hagi començat, el consumidor hagi donat el seu consentiment i hagi estat informat que no podrà exercir el dret de desistiment.

No s’ha de confondre, per exemple, amb contractes de prestació de serveis que es poden vehicular a través de mitjans digitals. Posem per cas, una reserva d’hotel que es fa mitjançant la compra d’un pack digital que es descarrega. Aquí el consumidor sí té dret a desistir del contracte durant un període de 14 dies naturals,  sense indicar el motiu i sens cost … (article 102 de l’esmentada Llei).

L’objectiu de l’excepció no es altre que garantir el dret del proveïdor a no acceptar la devolució d’un producte descarregable. Seria il·lògic que, un cop l’has descarregat i tenir-lo a la teva disposició, poguessis tornar-lo, ja que has tingut accés al contingut i, per tant, haver-lo gaudit o haver-lo compartir amb tercers.

Naturalment, cal garantir el dret de desistiment en el comerç electrònic dels usuaris. Però també hi ha que vetllar per els interessos i drets dels propietaris de comerços electrònics per evitar perjudicis indesitjats.

Com sempre, aneu amb compte en el món digital i, sobretot, cuideu-vos!

‘Fake news’ i empresa, què hem de saber?

per

Temps enrere vam parlar de les deepfakes i ara volem fer una ullada a com les ‘fake news’ poden afectar a les empreses.

Estem, i cada dia més, entrant de ple en l’era de la infoxicació (overload Information). Aquest neologisme fa referència al concepte de sobrecàrrega informativa que té lloc quan la quantitat o la intensitat d’informació excedeixen la capacitat limitada de processament de l’ individu, la qual cosa pot provocar efectes disfuncionals. El terme el devem a Alfons Cornella, fundador del Institut Next.

Mitjans competint per l’audiència i per omplir parrilles i milions d’usuaris que, de cop i volta, ens hem tornat periodistes, comentaristes, influencers i no sé quantes coses més. I, com és natural, les xarxes socials han elevat la infoxicació a l’enèsima potència.

Afegim-li els esdeveniments extraordinaris que d’ençà a uns anys estem vivint: pandèmia, naturalesa desfermada, guerra, crisis climàtica i un llarg reguitzell que afegeix pressió a la caldera informativa.

Tos aquest cúmul de circumstàncies fa que cada cop siguem menys curosos amb la verificació de la informació que rebem, no tenim temps, ni ganes, de contrastar-la ni molt menys de refutar-la. I ja tenim un excel·lent caldo de cultiu per les fake news.

Però tot això, que en l’esfera privada pot tenir conseqüències que van des de lleus (s’anuncia de forma falsament intencionada que un jugador fitxarà per un altre equip la propera temporada) a molt greus (com pot ser l’assetjament sexual), en el cas de les empreses els efectes poden ser devastadors si no es prenen mesures.

En efecte, a l’empresa hi ha dos vessants, com a mínim, que s’han de cobrir. D’una banda, la difusió per part de la nostra empresa de informacions falses: alertar d’una suposada escassetat d’un producte per fer-ne pujar el preu, difondre notícies negatives sense fonament sobre un competidor o fer publicitat denigratòria. En aquests casos podríem estar infringint una sèrie de normatives que van des de la Llei General de comunicació audiovisual (art.61) a la Llei de Competència deslleial (art 27.3), entre altres.

I, a contrari sensu, la nostre empresa en pot ser l’afectada. Sigui per alguna noticia falsa de les esmentades, que totes tindran recorregut en els tribunals amb les conegudes dificultats probatòries, o, i això és més subtil, que una informació no contrastada ens porti a prendre una decisió desencertada amb el conseqüent perjudici econòmic o, pitjor, reputacional.

En aquest punt, cal fer unes recomanacions per intentar minimitzar els possibles perills. Partir del convenciment que no tot el que es publica, amb independència del mitjà, es fiable i aplicar grans dosis d’escepticisme i sentit comú acostuma a ser un bon començament. Recórrer a la font original (i sospitar si no es cita), buscar la informació en altres fonts, distingir entre informació i opinió i no creure per defecte aquella informació que s’adapta al nostre biaix poden ser bones guies per no caure en el parany.

Des de notícies falses per intentar manipular eleccions fins a notícies alarmants a propòsit del COVID estem sotmesos a una pluja de informacions que necessàriament hem de contrastar si volem evitar situacions adverses, tant en el pla personal com en el professional.

Potser ens convindria un ‘detox‘ informatiu. Mentrestant i com sempre, cuideu-vos!

UE – EEUU, llum al final del túnel?

per

Pocs dies enrere, va saltar la noticia que la UE i els EEUU havien arribat a un acord per transferir, entre els dos espais, dades personals, garantint-ne la privacitat. La transferència de dades estava suspesa des del passat 2020, quan el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va anul·lar l’acord anomenat “Privacy Shield” al considerar que els EEUU no oferien suficients garanties per la privacitat dels ciutadans europeus.

Aquest anunci del President Biden s’ha de prendre, com sempre, amb molta cautela, per varies raons. Primer, perquè per el que sembla, estem davant d’una declaració d’intencions. Segon, perquè, de ser així, hi ha molta feina per endavant i no és una qüestió que es resoldrà en unes setmanes. I, tercer, perquè, o molt ens equivoquem però costa creure que Max Schrems (l’activista que va impulsar les demandes que van donar origen a l’anul·lació) es conformi sense presentar batalla.

Ja n’hem parlat de la qüestió en diverses ocasions (1,2,3,4) però fem un resum de com hem arribat fins aquí.

Tot i que el RGPD preveu altres mecanismes per blindar la privacitat de les dades en les transferències internacionals (per exemple, les SCC –Standard Contractual Clauses– o les BCR –Binding Corporate Rules) és evident que un acord marc d’adhesió per part de les empreses americanes com el Privacy Shield facilitava molt les coses, a tots dos costats de l’Atlàntic. Les empreses americanes només tenien que adherir-se amb un auto-certificat a els principis establerts per el Departament de Comerç dels EEUU. I les empreses, a més de complir amb les seves obligacions, només tenien que assegurar-se que l’empresa que tractava les dades estava en la llista. Aquest plantejament va saltar per els aires el juliol del 2020 amb l’esmentada sentencia.

I que suposa que l’Escut de Privacitat no estigui en vigor? Doncs que anem cap a dos anys d’incompliment continuat. Google, Facebook, Mailchimp i totes les empreses americanes que donen servei a empreses europees estan en fals. I les empreses europees estan, directament, incomplint perquè transfereixen dades sense garanties. De vegades de forma molt grollera com pot ser el cas de Mailchimp i d’altres, de forma més subtil com pot ser fent servir Google Analytics.             

I que diu el comunicat que pretén resoldre la situació?

Doncs literalment diu que “Avui hem aconseguit un acord sense precedents sobre la protecció de la privadesa de les dades i la seguretat dels nostres ciutadans”. L’acord “permetrà el flux de dades entre la UE i els EUA de forma predictible, fiable, equilibrant la seguretat, els drets a la privadesa i la protecció de dades”, va assegurar Von der Leyen. I, segons Biden, que es reprengui el flux de dades tindrà un impacte positiu estimat en uns 6.500 milions d’euros.

Interessos econòmics versus privacitat. I, està clar, al final hem d’aconseguir el millor d’ambdós aspectes: permetre el la transferència de dades sense perjudicar a les empreses i la seva economia però mantenint la privacitat que emana del RGPD. Per aquesta és la garantia de la prosperitat per les economies occidentals.

Com sempre, vigileu les vostres dades i cuideu-vos!

Ciberseguretat, sempre la ciberseguretat!

per

N’hem parlat moltes vegades però no ens cansarem en insistir en la importància creixent que té la ciberseguretat en les nostres vides, personals i professionals. Hem de ser conscients que la tecnologia evoluciona molt ràpidament i nosaltres hem de seguir aquesta evolució si volem seguir ser competitius en el món professional i estar tranquils en l’esfera personal.

I no, la ciberseguretat no és una cosa que no té a veure amb mi o amb la meva empresa. Té a veure i molt. Només cal donar-se una volta per pàgines com el PortalTIC d’Europa Press o per els Avisos de Seguretat d’INCIBE. I si voleu impressions més fortes podeu veure el Mapa en temps real d’amenaces cibernètiques de Kaspersky. En el moment d’escriure aquest post, Espanya era el vuitè país més atacat del món.

I no s’escapa res a la voracitat dels ciberatacants. Estafes a compte de la guerra d’Ucraïna, campanyes fraudulentes a Whatsapp que demanen dades personals a canvi d’una cafetera Nespresso o, fins i tot, venda d’historials mèdics a la Dark Web per un euro. I podem afegir notícies més genèriques per igualment impactants com que més de tres milions de pàgines web van exposar les seves còpies de seguretat per una vulnerabilitat, que els atacs DDos es van multiplicar per 4,5 en el quart trimestre de 2021 o que 6 de cada 10 espanyols tenen “malware” en el seu ordinador.

Naturalment, és per prendre-s’ho seriosament. Tant si volem preservar els actius intangibles de l’empresa (que són més i més importants del que pensem) com si volem tenir una vida personal sense ensurts (un altre dia parlarem de la privacitat a les xarxes socials) hem de prendre mesures i no baixar la guàrdia. Mai.

I la pregunta recorrent, en empreses i a nivell personal, és, què hem de fer? Doncs per començar, conscienciar-nos de la importància de la ciberseguretat. I podem fer un símil molt familiar amb la conducció d’un automòbil. Pensem en el temps, diners i atenció que li dediquem al vehicle i als desplaçaments que fem. Des de l’elecció del model i les seves prestacions fins a les revisions periòdiques, passant per disposar d’assegurança, complir la normativa, preveure la meteorologia i el temps a emplear en els desplaçaments i tantes altres variables que controlem, moltes vegades i per rutina, sense ser-ne plenament conscients.

Doncs el mateix amb els nostres dispositius, les aplicacions, l’ús que en fem, les precaucions que prenem i, en definitiva, l’atenció que li prestem a la nostra activitat cibernètica. I, sobretot, vigilem als menors que són els més vulnerables.

Un bon lloc per començar és la pàgina “Tu Ayuda en Ciberseguridad” de INCIBE. I per qui tingui dubtes sobre el significat del termes informàtics que es fan servir sovint en Ciberseguretat, podeu acudir al Glossari de termes publicat per INCIBE. Mol complet i fàcil de consultar. Recomanable.

Esforcem-nos, per bé de tots, en tenir una vida cibersegura. Cuideu-vos també en aquest aspecte!

Indústria publicitària: com afectarà el nou RD sobre publicitat d’aliments i begudes per a menors?

per

Aquesta setmana, el Ministeri de Consum ha presentat l’esborrany del Reial Decret que regularà l’emissió de publicitat d’aliments i begudes per a menors de 16  anys. El document, que estarà en tràmit d’audiència i informació pública fins el proper 29 de març, té com objectiu “garantir la protecció dels drets a la salut i el desenvolupament integral de la infància”.

Dos són els grans objectius del Reial Decret:

1) Definir un marc regulatori mínim per la protecció de la salut de la infància i l’adolescència.

2) Promocionar acords de corregulació i codis de conducta en l’àmbit de les comunicacions comercials sotmeses a la norma.

A fi de justificar el Reial Decret, el Ministeri fa una llarga exposició de motius, incloent nombroses referencies a estudis de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), de l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) i altres de caràcter nacional com el que assegura que a España, quatre de cada deu escolars entre 6 i 9 anys pateixen excés de pes, A més l’obesitat i el sobrepès afecta especialment a sectors vulnerables de la població.

La norma limita i redueix l’exposició del públic infantil i adolescent a la publicitat dels aliments i begudes considerats poc saludables. I va dirigida als menors de 16 anys amb accés a contingut publicitari a través de mitjans com televisió, premsa i revistes infantils, pàgines web o xarxes socials.

I quines són les principals restriccions i prohibicions? Per el que afecta a la indústria publicitària, destaquem:

  • Evitar l’ús de elements de fantasia com dibuixos animats.
  • No presentar els aliments i les begudes en quantitats excessives.
  • Prohibir comunicacions que suggereixin que la compra aportarà èxit social, popularitat o qualitats especials de qui apareix en els anuncis.
  • Prohibir comunicacions comercials que incitin als menors a demanar als familiars que els hi comprin el producte anunciat.

El RD també inclou prohibicions específiques de fer publicitat en 5 categories de productes:

  • Xocolata i productes de confiteria, barretes energètiques, cobertures de dolços i postres
  • Pastissos, galetes dolces i brioxeria i altres productes de pastisseria
  • Sucs
  • Begudes energètiques i
  • Gelats

Respecte els productes no afectats de forma específica, es podran publicitar sempre que no excedeixin determinades quantitats de sodi, sucre, edulcorants, greixos totals i saturats per cada 100 gr. de producte.

També s’inclouen prohibicions específiques pel que fa a les comunicacions comercials com que apareguin “mares o pares, educadors, docents, professionals de programes infantils, esportistes, artistes, influencers, persones o personatges de rellevància, notorietat pública o proximitat amb el públic infantil, sigui reals o de ficció, que per la seva trajectòria siguin susceptibles de constituir un model o exemple per les persones menors d’edat”.

També es prohibeix fer promocions dirigides al públic infantil que publicitin aliments que no respectin els límits mencionats.

Destacar, per últim, les restriccions sobre la publicitat a Internet dels productes limitats o prohibits. En els serveis d’intercanvi de vídeos a través de plataformes o xarxes social, només es permetrà en plataformes que disposin de mecanismes eficaços per evitar que les comunicacions es dirigeixin al públic infantil i permetin el bloqueig d’anuncis emergents per part dels usuaris. La publicitat  en pàgines web i aplicacions també queda supeditada a que disposin de mecanismes similars.

Per últim, el règim sancionador remet a la Llei 17/2011, de 5 de juliol, sobre Seguretat Alimentària que preveu sancions fins a 600.000€ per les infraccions més greus en la matèria.

Caldrà seguir l’evolució del text legal durant l’exposició pública i veure com queda la norma definitiva. Però, prenem nota i comencem a preveure els possibles escenaris que es poden plantejar i a pensar en alternatives. La previsió és sempre bona consellera.

Com sempre, Cuideu-vos!

Del intèrfon al Whatsapp?

per

Dic lo del intèrfon perquè encara no el sabem fer anar correctament i ara cada dia hem d’aprendre coses noves. Doncs bé, avui toca repassar el Whastapp, que tots fem servir, perquè hi ha aspectes dels quals potser no en som conscients i ens poden ocasionar problemes. Hi ha conductes, fins i tot, que es poden tipificar com a delicte i tenir conseqüències penals.

Més enllà de qüestions bàsiques com la de demanar el consentiment per afegir a alguna persona a un xat grupal (exemple clàssic són el grup de pares de la classe o el grup de viatge, en el marc de la normativa de protecció de dades) o la difusió d’imatges íntimes, amb o sense consentiment (que vulnera l’article 197.7 del nostre Codi Penal) i ha altres conductes més desconegudes que també poden comportar conseqüències.

Parlem, per exemple, de pràctiques molt habituals com és el compartir fotografies i reenviar captures de pantalla amb converses alienes, i arxius, mitjançant Whatsapp. Són infraccions, sinó delicte, quan es fa sense el consentiment dels afectats i són especialment greus quan les dades es difonen de manera oberta i a un gran nombre de destinataris. Sense oblidar la protecció dels menors i les persones vulnerables.

En aquests supòsits podríem estar lesionant el dret a la intimitat o al honor de les persones implicades. També pot ser delicte difondre àudios, vídeos o simplement imatges d’un tercer sense consentiment. En el casos més greus es pot incorre en un delicte de descobriment i revelació de secrets.

Un altre conducta a la que em vull referir és a l’espionatge del mòbil d’una altre persona. Accedir al contingut d’un mòbil aliè i fer-se amb la informació que conté –fotos, vídeos, converses, etc. ­és delicte si no estàs autoritzat  per el propietari del dispositiu. Si a més es reenvia la informació a altres persones també es comet una il·legalitat, fins i tot la cometen els qui la difonen encara que no hagin participat en la seva obtenció. Recordem alguns exemple, de vegades molt tristos, com el de la treballadora d’Iveco o el d’Amanda Todd.

Respecta a l’espionatge, val a dir que el Codi Penal castiga fins i tot la mera adquisició de programes o contrasenyes destinats a facilitar l’accés al dispositiu d’una altre persona. Però si,  a més, s’instal·len i es descobreix la intimitat del propietari, estaríem davant d’un delicte de descobriment i revelació de secrets recollit en el citat article 197 del Codi Penal que preveu penes de presó d’un a quatre anys i multa de dotze a 24 mesos. No és cap broma.

Ens deixem en el tinter molts altres conductes habituals que tenen caràcter d’il·lícites com poden ser les amenaces, les injuries, les calumnies, el grooming (entabanar menors perquè facilitin material sexual explícit) , el stalking (assetjament) i altres.

La tecnologia posa en les nostres mans mitjans que fins fa poc eren ciència ficció. Hem d’aprendre a fer-los servir i, sobretot, formar als menors perquè, des de la inconsciència pròpia de l’edat, hi ha conductes que, més enllà del seu retret penal, poden tenir greus conseqüències per les persones afectades. Com sempre, sentit comú i prudència.

Apreneu, també, com funciona l’intèrfon que va sent hora. Cuideu-vos!

Quan la realitat supera a la ficció, un cop més

per

La RAE recull en el seu diccionari, sota la primer accepció de realitat, la “existència real i efectiva d’alguna cosa”. I, en la segona, “veritat, el que passa veritablement”. I per realitat virtual, la “representació d’escenes o imatges d’objectes produïda per un sistema informàtic, que fa la sensació de la seva existència real”.

Ve això a tomb de algunes notícies aparegudes als mitjans en els últims dies referides als “deepfakes”.  El terme es va popularitzar l’any passat arrel de l’aparició a la xarxa social TikTok del compte “deeptomcruise” que en qüestió de minuts es tornar viral amb milions de seguidors.

En el compte es poden veure imatges del famós actor fent trucs de màgia, tocant la guitarra, promocionant productes de neteja industrial i altre activitats, totes elles amb el denominador comú de ser falses o, com es diu ara, “fakes. Això amb un realisme inquietant per les possibilitats, tant bones com dolentes, que se’ns poden ocórrer.

Tant és així que provoquen l’efecte que es denomina “uncanny valley”. Una hipòtesi que afirma que quan les rèpliques antropomòrfiques se apropen en excés a l’aparença i comportament d’un ser humà real, causen una resposta de rebuig entre els observadors humans. Val la pena visualitzar alguns vídeos per fer-nos una idea fins on pot arribar aquesta tecnologia que no ha fet més que començar.

De fet, segons Scientific American, “els humans troben les cares generades per IA més fiables que les reals”. La veritat és que les imatges generades per ordinador amb Intel·ligència Artificial són pràcticament indistingibles de les cares humanes.

I aquesta tecnologia planteja moltes qüestions a les que se’ls haurà de donar resposta. Perquè això va més enllà del Photoshop o dels extraordinaris efectes especials als que Hollywood ens ha acostumat en els darrers anys. Ara qualsevol pot, de forma molt fàcil i econòmica (a Internet hi ha molts programes per fer-ho), substituir una cara en un vídeo o en una foto i que resulti imperceptible al espectador.

Tecnologia que permet des de fer una broma o divertir-se posant la pròpia cara a un personatge de ficció en el cine (podem ser Rick o Ilsa a Casablanca, per exemple) fins a fer campanyes de desinformació (polítiques o d’una altre mena), creació d’escenes porno falses per fer xantatge o qualsevol altre actuació orientada al frau, a l’abús o qualsevol iniciativa orientada a extorquir a un altre.

Naturalment, com amb qualsevol nova tecnologia, ja han sortit al mercat eines per ajudar a identificar els “deepfakes” i ha començat la guerra entre dos tecnologies oposades. I també, com era previsible, ja surten veus que proposen prohibir la tecnologia per els perills que pot comportar. Prohibició que, òbviament, tindrà poc recorregut. Crec més possible la instal·lació en el dispositiu d’un programari tipus antivirus que detecti els deepfakes, de manera que no siguem presa dels delinqüents.

I això, a ben segur, no ha fet més que començar.

Com sempre, cuideu-vos!

Ets europeu? Doncs la guerra d’Ucraïna no és l’única amenaça

per

La setmana passada recollíem el conflicte de Google amb la legislació de protecció de dades de la UE. De fet, el Supervisor Europeu acabava, res menys, de sancionar al Parlament Europeu per infringir el RGPD al utilitzar, precisament, Google Analytics. Podeu llegir el post aquí.

I ara toca, no podia faltar l’inefable Mark Zuckerberg. Amenaça amb tancar Facebook i Instagram a Europa. L’advertència s’enquadra en la guerra que Meta, la matriu de Facebook, Instagram y Whatsapp, té amb les lleis europees de protecció de dades.

El problema té la mateixa arrel que amb Google Analytics, MailChimp i una llarga llista d’empreses americanes que no compleixen amb la legislació europea. Tot ve de la sentència  que va anul·lar l’acord denominat Privacy Shield entre la UE i els EEUU el passat estiu del 2020. I ja ho vam explicar en el seu dia (‘Efecte Brussel·les’: cop de puny de la UE sobre la taula). I la UE està disposada a fer valer el Dret de la Unió.

I per si això no ha quedat clar, la UE donar dos passes definitives en el sentit regulador: la recent Llei de Serveis Digitals (DSA) que ha aprovat el Parlament Europeo (que encara no entrarà en vigor fins que es negociï amb la Comissió i el Consell Europeu) n’és una i, l’altre, la Llei de Mercats Digitals.

Respecta a la primera, i en paraules del comissari de competència de la UE, “És hora de posar ordre en el salvatge oest digital. Hi ha un nou sheriff a la ciutat, que es diu DSA”. EL resum de la Llei seria que el que és il·legal a la vida real, hauria de ser-ho online. La Llei es centra en crear un entorn digital més segur per els usuaris i les empreses digitals, a través de la protecció dels drets fonamentals en línia. La Llei aborda, entre altres, el comerç i intercanvi de béns, serveis i continguts il·legals en línia i, molt important, els sistemes algorítmics que amplien la propagació de la desinformació.

I respecte a la segona, complementària de la primera, pretén igualar les condicions per a totes les empreses digitals, independentment de la seva mida. Fixa regles clares sobre el què les grans plataformes de Internet poden i no poden fer dins la UE. Busca promoure la innovació, el desenvolupament i la competitivitat, ajudant a les empreses més petites i a les noves empreses a competir amb les grans.

Com dèiem en el post, Europa és un mercat únic molt envejable, entre altres coses, per el seu gran poder adquisitiu. Serà suficient perquè els gegants tecnològics es sotmetin a les lleis europees? És lo de Facebook una fanfarronada per pressionar a les autoritats europees? Què farà Google amb Google Analytics?

Veurem el que passa en els propers mesos però, el que estar clar, és que la UE vol, i probablement se’n sortirà, marcar el pas. Wait and see.

Mentrestant, cuideu-vos!

Revisió Texts legals web