Ricard Castellet

Llegíem dies enrere que un alumne ha demandat a la Universitat de Córdoba per la videovigilància en els exàmens online. L’estudiant entén que amb aquest sistema “es viola el dret a la intimitat del domicili i que no hi ha base legal per fer-ho”. El jutjat número 3 de la plaça l’ha admès a tràmit i s’han sol·licitat mesures cautelars.

Ens trobem amb un exemple clàssic de conflicte entre Tecnologia i Privacitat. I no és l’únic aquests dies: el de la presa de temperatura n’és un altre per qüestions de privacitat dels usuaris.

Hem de començar a assumir que les coses no tornaran a ser com abans. Es més, no hauríem de voler que fos així. Hem d’entendre que, un cop superada la pandèmia, la majoria de coses que hem fet i les tecnologies que hem aplicat, les hem de continuar fent-les servir, més intensament i millorades en la mesura que puguem. Tot allò que es pugui fer a distància (teletreball, telemedicina, teleeducació, telejustícia, etc.), s’ha de fer més i millor. Això redundarà en una millora de la productivitat, del medi ambient i de la conciliació laboral, entre altres. Un procés en el que trobarem inconvenients de tot tipus (tot i que durant la pandèmia ho estem fent tots prou bé) que hem d’anar superant per mirar endavant i no tornar a pràctiques inassumibles a aquestes alçades de segle.

I un inconvenient a resoldre es la intrusivitat de les tecnologies pel que fa a la nostra vida privada i en els nostres drets com a ciutadans. El titular de la notícia n’és un clar exemple. La Universitat, per pressió de donar una resposta acadèmica a la situació, segurament no ha plantejat adequadament la qüestió.  Però cal aplaudir la valentia de voler implementar una solució tecnològica d’eproctoring [i] a un problema al que cal enfrontar-nos per moltes raons que aquí no toca exposar però que tots tenim en el cap.

Per acabar, dos consideracions jurídiques de la noticia. Sorprèn, sense haver llegit la demanda, que sigui per violació de la intimitat de domicili i no per protecció de dades. Tenim en compte que l’alumne està advertit per endavant  i que pot situar la càmera com li sembli més oportú (fins i tot posar un fons virtual) , sembla difícil que es violi la intimitat. Però temps hi haurà per seguir el tema amb calma.

L’altre consideració es recordar que qualsevol intromissió en la intimitat ha de tenir una regulació per Llei Orgànica perquè afecta al dret a la privacitat, regulat per l’article 8.1 del Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH) i l’article 18 de la Constitució Espanyola (CE).

Com sempre, cuideu-vos!

[i] El e-proctoring, és a dir la supervisió tecnològica, és l’àmbit de treball actual pel que fa referència als exàmens online. Un exemple d’eina d’aquest estil és Smowl que registre a l’alumne, monitoritza la seva identitat constantment, s’analitzen les imatges amb un reconeixedor facial i, finalment, es certifica que l’alumne ha fet per ell mateix l’examen. Fins i tot verifica la IP d’accés i si altres usuaris la estan fent servir simultàniament. L’aplicació garanteix la privacitat amb una estructura per capes, separant les dades de les imatges.  Entre els seus clients es troba La universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Aquesta és una consulta recurrent. I acostuma a anar acompanyada d’expressions com “si som molt petits” o “qui vols que ens denunciï” o “ho tinc pendent però no tinc temps” o “això és per Google o Facebook” o similar.

Doncs en aquest tema hi ha, com sempre, bones i males notícies. Veiem. 

Començaré amb unes quantes declaracions que, no per òbvies, hem de deixar d’insistir. La primera és que en un estat de dret, les lleis són iguals per tothom. En l’àmbit empresarial i pel que fa a la protecció de dades, el Reglament (UE) 2016/679 del Parlament Europeu i la Llei Orgànica 3/2018, de 5 de desembre de Protecció de Dades estableixen sancions en funció de la gravetat de les conductes i no pas en funció de la mida de l’empresa. Com es natural, una empresa petita pot tenir una conducta impròpia com Facebook i serà sancionada igualment. Això sí, l’empresa petita pot haver posat en risc o compromès un número petit de dades mentre que en el cas de Facebook poden ser milions. Per tant, la sanció serà menor però es sancionarà, sens dubte.

I sí, et poden sancionar per la pàgina web i per diversos motius com són que falti algun document, que els documents no compleixin amb la normativa, que la política de cookies no sigui correcta i un llarg seguit de casuístiques a les que hem de prestar atenció.

I es poden sancionar totes les web, independentment de l’extensió que tingui. No només les .es que corresponen a Espanya, sinó el .cat, el .com i tots els dominis. El Reglament aplica a qualsevol tractament de dades de ciutadans europeus, sense tenir en compte el domini i es pot sancionar a qualsevol web del món que infringeixi lo estipulat en la llei de protecció de dades europees.

Les sancions es classifiquen en molt greus, greus i lleus. Entre les primeres podem citar el no tenir un procediment per l’exercici dels drets dels usuari, tractament de dades de forma il·lícita (falta de consentiment, compra bases de dades, ...), consentiments recollits incomplint la llei, fer servir les dades per finalitats diferents de les explicades al recollir el consentiment o no facilitar l’accés a l’autoritat de control l’exercici de les seves potestats d’investigació, entre altres.

Pel que fa a les greus estan, a tall d’exemple, el tractament de dades de menors sense el consentiment adequat, contractar un encarregat sense garanties, no aplicar les mesures organitzatives o tècniques adequades.

No ens allargarem amb les lleus. Només recalcar la importància de que la nostre web estigui adequada a la llei, no només per prevenir les sancions sinó per transmetre la percepció de que fem les coses bé i que tenim la màxima cura per les dades que per totes les altres coses que fe a l’empresa.

Ah, i recordar que la web és la part externa i visible de l’empresa. I que cal adequar també la part interna. Però això serà en un altre post.