Derechos y libertades digitales de las personas

2.1. El desarrollo de los derechos humanos de “cuarta generación”.
2.2. La libertad de acceso a la información en Internet: exclusiones e inclusiones digitales.
2.3. La libertad de expresión, de asociación y de pensamiento en el ciberespacio.
2.4. El asesoramiento jurídico de Social Media Managers y Community Managers.
2.5. Derecho, menores y familia en entornos digitales.
2.6. La neutralidad en la Red versus monopolios y oligopolios tecnológicos.

17.200 milions de registres perduts entre 2004 i 2021

10/06/2022 per Ricard Castellet

Així és recull en un recent article de Visual Capitalist titulat “Visualizing The 50 Biggest Data Breaches From 2004–2021”. La veritat és que la dada objectivament resulta impressionant. És clar que si la posem en el context del total de dades que es gestionen en el món, probablement es podrà relativitzar. En qualsevol cas, el titular és prou cridaner per fer algunes reflexions al voltant de la privacitat i el seu corol·lari, la ciberseguretat.

Què és una bretxa de seguretat?

Comencem per el principi. Una bretxa de seguretat és un incident per el qual informació sensible o confidencial es copiada, transmesa o robada per un entitat no autoritzada. Això pot ocórrer com a resultat de atacs de malware, frau en pagaments, filtracions internes o divulgació no intencionada.

Entenent els fonaments de les Bretxes de Seguretat

La bretxa de seguretat consisteix en tot acte d’intromissió, il·lícit o no autoritzat que:

Pot ocasionar la destrucció, pèrdua o alteració accidental de les dades personals.
Pot permetre la comunicació, revelació o accés no autoritzats a fitxers o tractaments de dades personals.

Mesures de seguretat

El RGPD exigeix als responsables de tractament de dades que apliquin les mesures jurídiques, tècniques i organitzatives necessàries per garantir la seguretat de les mateixes.

Però la seguretat ha d’ampliar-se més enllà de la protecció de dades i ha d’envoltar tots els actius de l’empresa, començant per els actius intangibles que són molts i molt valuosos: plans de màrqueting, patents, relacions amb clients, proveïdors, partners i institucions, dades (per exemple, llistes de clients potencials), desenvolupament de software, marques i un llarg etcètera. Aquest patrimoni es pot protegir ampliant les mesures de seguretat que apliquem a les dades.

Privacitat, ciberseguretat i el factor humà.

La ciberseguretat és un mitjà per protegir a les organitzacions i a les persones. Les mesures són, com dèiem, jurídiques, organitzatives i tècniques. I el factor clau és, com sempre, l’humà. Perquè està a la seva mà implementar les mesures i, alhora, és l’actiu final a protegir. Les mesures de ciberseguretat són del tot imprescindibles però, de la mateixa manera, les persones hem de de ser conscients de la necessitat de protegir-nos davant de pràctiques com l’enginyeria social, el phishing, l’explotació de les xarxes socials i tantes altres pràctiques que només busquen fer-se amb les nostres dades per obtenir un benefici il·licit. Segons el 2022 Data Breach Investigations Report de Verizon, en el 82% de les bretxes va estar implicat el factor humà, inclosos atacs socials, errors i mal ús.

Mesures tècniques bàsiques

Ús de contrasenyes segures i doble factor d’autenticació
Còpies de seguretat
Sistemes actualitzats
Exposició de serveis a Internet
Xifrat de dispositius

¿Què hem de fer si patim una bretxa de seguretat a ? Protocol AEPD

Partint del supòsit que la nostra empresa està adequada al RGPD, l’article 33 ens imposa l’obligació de notificar l’incident a l’autoritat de control quan sigui probable que aquest constitueixi un risc per els drets i llibertats de les persones, en un termini inferior a les 72h. des de que en tinguem constància.

L’AEPD té publicada una Guia per la notificació de bretxes de dades personals.

Vigilem les nostres dades i, com sempre, cuideu-vos!

Si no pagues els serveis amb diners, ho fas amb les teves dades!

30/05/202227/05/2022 per Ricard Castellet

Això no és nou. Des de fa temps sabem que tot allò que ens donen “gratuïtament” ho estem pagant amb les nostres dades personals. Ens baixem una app per fer, posem per cas, de brúixola i ens demanen consentiment per accedir a les nostres dades, als contactes, a la nostre ubicació, a les fotografies i els vídeos i a un llarg etc. de dades.

Tenint en compte que en el nostre telèfon tenim de mitja unes dos-centes aplicacions instal·lades, ja ens podem anar fent una idea de l’escampada de dades que hi ha.

Però tampoc cal que sigui una app, ni tan sols que la transacció es faci a Internet. Les targetes de pagament com VISA o les de fidelització de qualsevol comerç, acumulen al llarg del temps una gran quantitat de dades que permeten fer perfils molts acurats dels individus.

Què mengem, quants som a casa, de quines edats, estatus econòmic, dificultats per arribar a final de mes, quines són les nostres preferències en alimentació, viatges, música i tantes altres coses. I tot a canvi de miserables punts o algun descompte de tant en tant.

Fins aquí tot el que sabíem però ara, CaixaBank, ens ha obert encara més els ulls. I de manera francament desagradable, per dir-ho suaument. Perquè l’Agència Espanyola de Protecció de Dades l’ha sancionat amb 2.100.000€ per condicionar la prestació del consentiment als seus clients. Una multa de 2.000.000€ per condicionar l’obtenció del consentiment a l’exempció de comissions bancàries. I, una segona, perquè en el formulari de consentiment les caselles estaven premarcades. Pràctica molt habitual (també passa amb les cookies) que, en aquest cas, ha estat sancionada amb 100.000€.

Sí, heu llegit bé. Segons l’AEPD, el banc condicionava l’exempció de comissions a l’atorgament del consentiment per part del client per rebre comunicacions comercials i per cedir les seves dades a les entitats del Grup Bankia. El Reglament Europeu, diu clarament que “el consentiment quedarà invalidat per qualsevol influencia o pressió inadequada exercida sobre l’interessat que impedeixi que aquest exerceixi la seva lliure voluntat”. L’Agència valora com agreujant el gran número de clients, prop d’un milió, que havien prestat el consentiment per rebre publicitat i cedir les dades a Bankia.

La segona multa es deu q la inobservança del requisit d’obtenir el consentiment d’una manera lliure, específica, informada i inequívoca, incomplint el RGPD per quant “el silenci, les caselles premarcades o la inacció no han de constituir consentiment”. Aquesta invalidesa comporta una falta de legitimació que infringeix l’article 6.1 RGPD.

Aquestes notícies creen neguit en la societat, més si venen d’una institució que molts considerem senyera. D’una empresa de referència com aquesta i per la naturalesa del seu negoci, s’espera que, a més complir la normativa vigent, apliquin els més alts estàndards ètics en el tracte als seus clients. La sanció econòmica no tindrà més transcendència però la reputació del Banc se’n veurà afectada.

Com diu el xef José Andrés, “lo important és que ens cuidem els uns als altres”. Podem començar perquè les empreses ens cuidin. I, no descuidem, vigilar nosaltres mateixos!

Google no oblida. L’AEPD tampoc …

20/05/2022 per Ricard Castellet

L’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) l’acaba de sancionar a Google amb una multa rècord de 10 milions d’euros per cometre dos infraccions molt greus: una, per cedir dades a tercers i l’altre per obstaculitzar amb un formulari confús que la tecnològica posava a disposició dels usuaris, precisament, per exercir el dret a l’oblit.

Dos infraccions molt greus contra la normativa de protecció de dades que suposen una multa rècord de 10 milions d’euros per cedir dades a tercers sense legitimació per fer-ho i obstaculitzar el dret de supressió dels ciutadans, vulnerant els articles 6 y 17 del Reglament General de Protecció de Dades (RGPD).

Pel que fa a la primera, la cessió inconsentida de dades, l’Agència ha constatat que Google envia al Projecte Lumen informació de sol·licituds que li fan els usuaris, incloent-hi la identificació, adreça de correu electrònic, motius al·legats i la URL reclamada. La finalitat del projecte és la recollida i posada a disposició de sol·licituds de retirada de contingut en una base de dades accessible al públic, el que, en la pràctica, suposa frustrar la finalitat del dret de supressió.

Recordem que el dret a l’oblit permet sol·licitar, en determinades condicions, que els enllaços a les teves dades personals no figurin en els resultats d’una recerca a Internet realitzada en el teu nom. L’exercici d’aquest dret no elimina el contingut en sí però, al no estar disponible en els motors de recerca dels indexadors (Google, Bing, Yahoo, etc.), ho fa més difícil.

Lumen Database disposa d’un cercador de reclamacions que s’allotgen a la seva base de dades que es pot consultar per diversos paràmetres (paraules clau, remitents, temes, …)

De manera que, si pots trobar-ho a la base de dades de Lumen ja no existeix el dret a l’oblit.

Pel que fa a la segona, l’exercici del dret mitjançant el formulari que ofereix Google, l’AEPD ha entès que és complex, confon a l’usuari i feia molt difícil que es pogués exercir el dret a l’oblit correctament. El sistema conduïa a l’interessat a través de diverses pàgines per complimentar la sol·licitud, sense mencionar la normativa de protecció de dades de referència, obligant-lo a marcar opcions que se li oferien sense explicacions.

Com resultat d’aquest procediment, queda a criteri de Google la decisió de quan s’aplica i quan no el RGPD, de forma que “acceptar el dret de supressió de dades personals queda condicionat per el sistema d’eliminació de continguts per part de l’entitat responsable”.

Segons Google, ja han començat a “reavaluar i redissenyar les pràctiques d’intercanvi de dades amb Lumen a la llum de les consideracions de l’AEPD”. De les consideracions i, apuntem, de la sanció.

Siguem curosos amb la nostra informació perquè quan aquesta es publica a Internet ja no queda a les nostres mans. Com sempre, cuideu-vos!

‘Fake news’ i empresa, què hem de saber?

01/07/202222/04/2022 per Ricard Castellet

Temps enrere vam parlar de les deepfakes i ara volem fer una ullada a com les ‘fake news’ poden afectar a les empreses.

Estem, i cada dia més, entrant de ple en l’era de la infoxicació (overload Information). Aquest neologisme fa referència al concepte de sobrecàrrega informativa que té lloc quan la quantitat o la intensitat d’informació excedeixen la capacitat limitada de processament de l’ individu, la qual cosa pot provocar efectes disfuncionals. El terme el devem a Alfons Cornella, fundador del Institut Next.

Mitjans competint per l’audiència i per omplir parrilles i milions d’usuaris que, de cop i volta, ens hem tornat periodistes, comentaristes, influencers i no sé quantes coses més. I, com és natural, les xarxes socials han elevat la infoxicació a l’enèsima potència.

Afegim-li els esdeveniments extraordinaris que d’ençà a uns anys estem vivint: pandèmia, naturalesa desfermada, guerra, crisis climàtica i un llarg reguitzell que afegeix pressió a la caldera informativa.

Tos aquest cúmul de circumstàncies fa que cada cop siguem menys curosos amb la verificació de la informació que rebem, no tenim temps, ni ganes, de contrastar-la ni molt menys de refutar-la. I ja tenim un excel·lent caldo de cultiu per les fake news.

Però tot això, que en l’esfera privada pot tenir conseqüències que van des de lleus (s’anuncia de forma falsament intencionada que un jugador fitxarà per un altre equip la propera temporada) a molt greus (com pot ser l’assetjament sexual), en el cas de les empreses els efectes poden ser devastadors si no es prenen mesures.

En efecte, a l’empresa hi ha dos vessants, com a mínim, que s’han de cobrir. D’una banda, la difusió per part de la nostra empresa de informacions falses: alertar d’una suposada escassetat d’un producte per fer-ne pujar el preu, difondre notícies negatives sense fonament sobre un competidor o fer publicitat denigratòria. En aquests casos podríem estar infringint una sèrie de normatives que van des de la Llei General de comunicació audiovisual (art.61) a la Llei de Competència deslleial (art 27.3), entre altres.

I, a contrari sensu, la nostre empresa en pot ser l’afectada. Sigui per alguna noticia falsa de les esmentades, que totes tindran recorregut en els tribunals amb les conegudes dificultats probatòries, o, i això és més subtil, que una informació no contrastada ens porti a prendre una decisió desencertada amb el conseqüent perjudici econòmic o, pitjor, reputacional.

En aquest punt, cal fer unes recomanacions per intentar minimitzar els possibles perills. Partir del convenciment que no tot el que es publica, amb independència del mitjà, es fiable i aplicar grans dosis d’escepticisme i sentit comú acostuma a ser un bon començament. Recórrer a la font original (i sospitar si no es cita), buscar la informació en altres fonts, distingir entre informació i opinió i no creure per defecte aquella informació que s’adapta al nostre biaix poden ser bones guies per no caure en el parany.

Des de notícies falses per intentar manipular eleccions fins a notícies alarmants a propòsit del COVID estem sotmesos a una pluja de informacions que necessàriament hem de contrastar si volem evitar situacions adverses, tant en el pla personal com en el professional.

Potser ens convindria un ‘detox‘ informatiu. Mentrestant i com sempre, cuideu-vos!

Del intèrfon al Whatsapp?

04/03/2022 per Ricard Castellet

Dic lo del intèrfon perquè encara no el sabem fer anar correctament i ara cada dia hem d’aprendre coses noves. Doncs bé, avui toca repassar el Whastapp, que tots fem servir, perquè hi ha aspectes dels quals potser no en som conscients i ens poden ocasionar problemes. Hi ha conductes, fins i tot, que es poden tipificar com a delicte i tenir conseqüències penals.

Més enllà de qüestions bàsiques com la de demanar el consentiment per afegir a alguna persona a un xat grupal (exemple clàssic són el grup de pares de la classe o el grup de viatge, en el marc de la normativa de protecció de dades) o la difusió d’imatges íntimes, amb o sense consentiment (que vulnera l’article 197.7 del nostre Codi Penal) i ha altres conductes més desconegudes que també poden comportar conseqüències.

Parlem, per exemple, de pràctiques molt habituals com és el compartir fotografies i reenviar captures de pantalla amb converses alienes, i arxius, mitjançant Whatsapp. Són infraccions, sinó delicte, quan es fa sense el consentiment dels afectats i són especialment greus quan les dades es difonen de manera oberta i a un gran nombre de destinataris. Sense oblidar la protecció dels menors i les persones vulnerables.

En aquests supòsits podríem estar lesionant el dret a la intimitat o al honor de les persones implicades. També pot ser delicte difondre àudios, vídeos o simplement imatges d’un tercer sense consentiment. En el casos més greus es pot incorre en un delicte de descobriment i revelació de secrets.

Un altre conducta a la que em vull referir és a l’espionatge del mòbil d’una altre persona. Accedir al contingut d’un mòbil aliè i fer-se amb la informació que conté –fotos, vídeos, converses, etc. és delicte si no estàs autoritzat per el propietari del dispositiu. Si a més es reenvia la informació a altres persones també es comet una il·legalitat, fins i tot la cometen els qui la difonen encara que no hagin participat en la seva obtenció. Recordem alguns exemple, de vegades molt tristos, com el de la treballadora d’Iveco o el d’Amanda Todd.

Respecta a l’espionatge, val a dir que el Codi Penal castiga fins i tot la mera adquisició de programes o contrasenyes destinats a facilitar l’accés al dispositiu d’una altre persona. Però si, a més, s’instal·len i es descobreix la intimitat del propietari, estaríem davant d’un delicte de descobriment i revelació de secrets recollit en el citat article 197 del Codi Penal que preveu penes de presó d’un a quatre anys i multa de dotze a 24 mesos. No és cap broma.

Ens deixem en el tinter molts altres conductes habituals que tenen caràcter d’il·lícites com poden ser les amenaces, les injuries, les calumnies, el grooming (entabanar menors perquè facilitin material sexual explícit) , el stalking (assetjament) i altres.

La tecnologia posa en les nostres mans mitjans que fins fa poc eren ciència ficció. Hem d’aprendre a fer-los servir i, sobretot, formar als menors perquè, des de la inconsciència pròpia de l’edat, hi ha conductes que, més enllà del seu retret penal, poden tenir greus conseqüències per les persones afectades. Com sempre, sentit comú i prudència.

Apreneu, també, com funciona l’intèrfon que va sent hora. Cuideu-vos!

Quan la realitat supera a la ficció, un cop més

17/02/2022 per Ricard Castellet

La RAE recull en el seu diccionari, sota la primer accepció de realitat, la “existència real i efectiva d’alguna cosa”. I, en la segona, “veritat, el que passa veritablement”. I per realitat virtual, la “representació d’escenes o imatges d’objectes produïda per un sistema informàtic, que fa la sensació de la seva existència real”.

Ve això a tomb de algunes notícies aparegudes als mitjans en els últims dies referides als “deepfakes”. El terme es va popularitzar l’any passat arrel de l’aparició a la xarxa social TikTok del compte “deeptomcruise” que en qüestió de minuts es tornar viral amb milions de seguidors.

En el compte es poden veure imatges del famós actor fent trucs de màgia, tocant la guitarra, promocionant productes de neteja industrial i altre activitats, totes elles amb el denominador comú de ser falses o, com es diu ara, “fakes. Això amb un realisme inquietant per les possibilitats, tant bones com dolentes, que se’ns poden ocórrer.

Tant és així que provoquen l’efecte que es denomina “uncanny valley”. Una hipòtesi que afirma que quan les rèpliques antropomòrfiques se apropen en excés a l’aparença i comportament d’un ser humà real, causen una resposta de rebuig entre els observadors humans. Val la pena visualitzar alguns vídeos per fer-nos una idea fins on pot arribar aquesta tecnologia que no ha fet més que començar.

De fet, segons Scientific American, “els humans troben les cares generades per IA més fiables que les reals”. La veritat és que les imatges generades per ordinador amb Intel·ligència Artificial són pràcticament indistingibles de les cares humanes.

I aquesta tecnologia planteja moltes qüestions a les que se’ls haurà de donar resposta. Perquè això va més enllà del Photoshop o dels extraordinaris efectes especials als que Hollywood ens ha acostumat en els darrers anys. Ara qualsevol pot, de forma molt fàcil i econòmica (a Internet hi ha molts programes per fer-ho), substituir una cara en un vídeo o en una foto i que resulti imperceptible al espectador.

Tecnologia que permet des de fer una broma o divertir-se posant la pròpia cara a un personatge de ficció en el cine (podem ser Rick o Ilsa a Casablanca, per exemple) fins a fer campanyes de desinformació (polítiques o d’una altre mena), creació d’escenes porno falses per fer xantatge o qualsevol altre actuació orientada al frau, a l’abús o qualsevol iniciativa orientada a extorquir a un altre.

Naturalment, com amb qualsevol nova tecnologia, ja han sortit al mercat eines per ajudar a identificar els “deepfakes” i ha començat la guerra entre dos tecnologies oposades. I també, com era previsible, ja surten veus que proposen prohibir la tecnologia per els perills que pot comportar. Prohibició que, òbviament, tindrà poc recorregut. Crec més possible la instal·lació en el dispositiu d’un programari tipus antivirus que detecti els deepfakes, de manera que no siguem presa dels delinqüents.

I això, a ben segur, no ha fet més que començar.

Com sempre, cuideu-vos!

Ets europeu? Doncs la guerra d’Ucraïna no és l’única amenaça

11/02/202211/02/2022 per Ricard Castellet

La setmana passada recollíem el conflicte de Google amb la legislació de protecció de dades de la UE. De fet, el Supervisor Europeu acabava, res menys, de sancionar al Parlament Europeu per infringir el RGPD al utilitzar, precisament, Google Analytics. Podeu llegir el post aquí.

I ara toca, no podia faltar l’inefable Mark Zuckerberg. Amenaça amb tancar Facebook i Instagram a Europa. L’advertència s’enquadra en la guerra que Meta, la matriu de Facebook, Instagram y Whatsapp, té amb les lleis europees de protecció de dades.

El problema té la mateixa arrel que amb Google Analytics, MailChimp i una llarga llista d’empreses americanes que no compleixen amb la legislació europea. Tot ve de la sentència que va anul·lar l’acord denominat Privacy Shield entre la UE i els EEUU el passat estiu del 2020. I ja ho vam explicar en el seu dia (‘Efecte Brussel·les’: cop de puny de la UE sobre la taula). I la UE està disposada a fer valer el Dret de la Unió.

I per si això no ha quedat clar, la UE donar dos passes definitives en el sentit regulador: la recent Llei de Serveis Digitals (DSA) que ha aprovat el Parlament Europeo (que encara no entrarà en vigor fins que es negociï amb la Comissió i el Consell Europeu) n’és una i, l’altre, la Llei de Mercats Digitals.

Respecta a la primera, i en paraules del comissari de competència de la UE, “És hora de posar ordre en el salvatge oest digital. Hi ha un nou sheriff a la ciutat, que es diu DSA”. EL resum de la Llei seria que el que és il·legal a la vida real, hauria de ser-ho online. La Llei es centra en crear un entorn digital més segur per els usuaris i les empreses digitals, a través de la protecció dels drets fonamentals en línia. La Llei aborda, entre altres, el comerç i intercanvi de béns, serveis i continguts il·legals en línia i, molt important, els sistemes algorítmics que amplien la propagació de la desinformació.

I respecte a la segona, complementària de la primera, pretén igualar les condicions per a totes les empreses digitals, independentment de la seva mida. Fixa regles clares sobre el què les grans plataformes de Internet poden i no poden fer dins la UE. Busca promoure la innovació, el desenvolupament i la competitivitat, ajudant a les empreses més petites i a les noves empreses a competir amb les grans.

Com dèiem en el post, Europa és un mercat únic molt envejable, entre altres coses, per el seu gran poder adquisitiu. Serà suficient perquè els gegants tecnològics es sotmetin a les lleis europees? És lo de Facebook una fanfarronada per pressionar a les autoritats europees? Què farà Google amb Google Analytics?

Veurem el que passa en els propers mesos però, el que estar clar, és que la UE vol, i probablement se’n sortirà, marcar el pas. Wait and see.

Mentrestant, cuideu-vos!

Publiques fotos dels teus treballadors a la web o a les xarxes socials?

21/01/2022 per Ricard Castellet

Doncs cal anar en compte. L’AEPD ha sancionat a una empresa amb 9.000 euros per publicar a la seva web i xarxes socials fotos d’un treballador sense el seu consentiment.

Perquè publicar imatges d’un treballador sense permís és sancionable però no fer cas de les peticions per retirar-les encara més. Això és el que li ha passat a una empresa de formació que ha estat sancionada amb 9.000 € per tractar les dades del treballador sense consentiment (6.000 €) i no atendre les demandes per eliminar las imatges de les xarxes socials (Facebook i Instagram), uns altres 3.000 €. A més del cost reputacional, és clar. No és cap broma.

Així ho ha entès l’AEPD en la seva Resolució de Procediment Sancionador. L’empresa va publicar fotografies de la treballadora sense consentiment. I la treballadora va demanar a l’empresa, al menys en dos ocasions, que retiressin les fotografies en les que apareixia, sense que l’empresa atengués la seva petició. Després de intentar-ho una segona vegada, de nou sense èxit, la treballadora afectada va presentar una reclamació, el novembre de 2020, davant l’AEPD.

L’Agència va intentar posar-se, per diferents vies, en contacte amb l’empresa sense aconseguir-ho. Va quedar acreditat que l’empresa havia dut a terme un tractament de dades consistent en haver pujat les fotografies a la seva pàgina web i a les seves xarxes socials. No consta que l’exhibició de les imatges estigués emparada per cap base legitimadora del art. 6 RGPD (per exemple, el consentiment), quedant acreditada la comissió de la infracció.

Per agreujar-ho més si és possible, l’empresa no va atendre el dret de supressió de la interessada, emparat per l’article 17 RGPD, i no va excloure les dades personals del seu tractament. Segons aquest article “l’interessat tindrà dret a obtenir sense dilació indeguda del responsable del tractament la supressió de les dades personals que li concerneixin”. I el responsable estarà obligat a suprimir sense tardar les dades personals quan, entre altres condicions, es doni la que recull l’apartat “d) les dades personals hagin estat tractades il·lícitament”.

Per graduar les sancions, l’Agència considera que els tractaments venen de lluny -des del 2017 al 2020-, la quantitat no és escassa i l’abast és important ja que figuren en dos xarxes socials i la pròpia web de l’empresa. Respecte a la infracció per no atendre el dret de supressió de l’article 17 RGPD, l’Agència relata que es va sol·licitar en dos ocasions, sense obtenir cap resposta, el que posa de manifest un manca de compliment en els deures que li corresponen a l’empresa.

Aprenguem la lliçó. No es poden publicar imatges dels treballadors sense el seu consentiment. Atenguem les peticions de supressió que ens facin. La manca de diligència és imperdonable. I un recordatori. Quan un treballador deixa l’empresa (acomiadat o per voluntat pròpia), recordem suprimir les imatges en les que apareix (web, xarxes, fulletons, anuncis, etc.). Tret, es clar, que no tinguem el seu consentiment exprés.

Com sempre, Cuideu-vos!

L’agressió sexual ja està passant al metavers

17/12/2021 per Ricard Castellet

Meta afirma que els usuaris no ho feien servir correctament. La plataforma de realitat virtual Horizon Worlds, amb prou feines acaba de presentar-se al públic, i els usuaris ja estan sent assetjats sexualment i fins i tot agredits, segons podem llegir a The Verge.

Comencem per el principi. Què és Meta? El passat mes d’octubre, per els que ho desconeixen, l’inefable Mark Zuckerberg va presentar Meta, la nova marca de Facebook, la finalitat de la qual serà donar vida al metavers i ajudar la gent a connectar-se, trobar comunitats i fer créixer negocis. En la presentació, Zuckerberg va explicar que, a partir d’ara, la seva companyia es centraria en aquesta en fer realitat aquesta idea, la del metavers, i, per tant, tenia sentit canviar el nom per reflectir millor els seus objectius: Facebook ara es diu Meta.

La realitat és que, segons sembla, el canvi de nom representa un intent per desfer-se de lo que els propis empleats consideren una marca tòxica i que afecta, cada dia més, a la percepció dels seus productes. La marca que fins fa uns anys era reconeguda i valorada, ha perdut la seva reputació, val a dir, que per els errors comesos per el seu fundador. Els escàndols de privacitat s’associen cada cop més amb la marca FB. Recordem només el de Cambridge Analytica que, tot i ser dels més famosos, no ha estat l’únic ni molt menys.

I què és el metavers? Podríem entendre-ho com un ciberespai evolucionat. En un sentit ampli, involucra una sèrie de tecnologies, la primera de les quals és la realitat virtual, caracteritzada per mons virtuals persistents que continuen existint, amb vida pròpia, encara que tu no hi siguis. L’accés al metavers es fa a través d’ulleres de realitat virtual com, per exemple, Oculus. El metavers obre nous horitzons i un munt de possibilitats. Com podia ser Internet a finals dels 70 del segle passat. Ningú sabia exactament com seria però tothom (els que estaven al corrent de la tecnologia) tenien la percepció que seria una cosa gran. Bé, al final esta sent una cosa immensa que no es veu on acabarà.

I tot això és per explicar que la plataforma de Zuckerberg ja ha patit la primera ensopegada. En efecte, ja han arribat les primeres denúncies per assetjament i fins i tot per agressió sexual. Segons un testimoni, “No només em van palpar ahir a la nit, sinó que hi havia altres persones que van donar suport a aquest comportament que em va fer sentir aïllada a la Plaça.”

La condició humana no canvia ni tant sols en el metavers. Comportament delictiu en uns i mirar cap un altra cantó, els altres. Està clar que ens hem d’adaptar el que ve perquè és inevitable. De manera similar a que no poden anar contra la llei de la gravetat, tampoc podem anar contra el metavers. Això sí, ja de bon començament hem de assentar les bases de convivència. Si no, se’ns anirà de les mans.

Com sempre, cuideu-vos (en el metavers, també)!

Registre de Jornada i Dades biomètriques, una relació difícil

05/11/2021 per Ricard Castellet

El tractament de dades biomètriques sempre comporta una dificultat afegida com és la de realitzar l’obligatòria Avaluació d’Impacte (AIPD). La identificació biomètrica implica el tractament de categories especials de dades per a les quals el Reglament requereix garanties reforçades. Les identificacions més comunes d’aquest tipus són la facial i l’empremta digital. D’aquesta última i de les conseqüències de fer-ho malament en parlem en aquest post.

I és que l’AEPD acaba de sancionar a una empresa per implantar indegudament un registre de jornada laboral mitjançant l’empremta digital. En la resolució s’imputa a la reclamada que, al tractar-se de dades de categoria especial i existint l’obligació de fer una Avaluació d’Impacte, va incomplir l’article 35 RGPD. Aquest article diu que quan sigui probable que el tractament, en especial si es fan servir noves tecnologies, pot comportar un alt risc per els drets i llibertats de les persones físiques, el responsable realitzarà, abans del tractament, una Avaluació d’Impacte de les operacions de tractament en la protecció de dades personals.

En la Resolució, l’AEPD considera que l’empresa tractava dades de categoria especial, dades biomètriques, però l’empresa insisteix en que la tecnologia emprada és la de verificació / autenticació biomètrica que no entra en la categoria especial de dades i, en conseqüència, no exigiria la realització d’AIPD. Les dades d’identificació biomètrica que permeten identificar de manera unívoca a una persona física serien les que obligarien a realitzar l’Avaluació, com és el cas que ens ocupa.

També senyala la Resolució que existeixen mitjans menys intrusius per mantenir aquest tipus de registres i que la tecnologia emprada no superava el necessari judici de proporcionalitat que es tenia que haver fet i que hi ha sistemes alternatius com, per exemple, targetes identificatives.

Des del punt de vista laboral, l’Agència considera que les empreses no haurien d’emparar-se en el consentiment com base legitimadora del tractament, tret que es tracti de casos excepcionals. I això perquè no es parteix d’una posició d’equilibri entre les parts perquè en la relació laboral hi ha una relació de subordinació. El consentiment només pot ser vàlid si l’interessat pot realment triar i no existeix un element de compulsió, pressió o incapacitat per exercir la lliure voluntat. A més, ha de ser possible retirar-lo en qualsevol moment, sense cost ni desavantatge per l’interessat, i s’han d’oferir alternatives. Per últim, els interessats tenen dret a la supressió de les dades quan el consentiment s’ha retirat.

Com a conclusió, val dir que la tecnologia de reconeixement biomètric és molt invasiva, que cal distingir entre identificació biomètrica (requereix AIPD) i autenticació biomètrica, menys intrusiva, i que hi ha sistemes més proporcionats per portar el control de la jornada horària dels treballadors. I tenir tot això en compte perquè la multa ha estat de 20.000€.