Recentment, Neon s’ha convertit en una de les aplicacions més descarregades del moment. La seva proposta sembla irresistible: pagar als usuaris per gravar i vendre les seves trucades telefòniques. Fins a 30 dòlars al dia per deixar que la seva veu—i les converses que manté—s’utilitzin per a entrenar models d’intel·ligència artificial.
La idea és senzilla: Neon registra les trucades de l’usuari i, si tots dos interlocutors tenen instal·lada l’app, ambdues veus s’utilitzen per a alimentar sistemes d’IA que aprenen a reconèixer, imitar o analitzar el llenguatge humà. A canvi, l’usuari rep una petita compensació econòmica per minut gravat.
Però darrere de l’atractiu model «tecnologia a canvi de diners», sorgeixen enormes interrogants legals i ètics. Sabem realment què estem cedint quan acceptem gravar la nostra veu?
Dades biomètriques: la veu com a identitat digital
A diferència d’una simple dada personal, la veu és un identificador biomètric únic, perquè permet reconèixer, imitar i suplantar identitats. Per això, el Reglament General de Protecció de Dades (RGPD) europeu la considera dada sensible i el seu tractament requereix un consentiment explícit i informat.
El problema és que, segons els termes d’ús de Neon, l’usuari atorga a l’empresa una llicència àmplia i pràcticament il·limitada per a «reproduir, emmagatzemar, modificar i distribuir» les seves gravacions. En la pràctica, això implica cedir el control total sobre una dada que no sols revela la veu, sinó també informació contextual, emocional i de tercers.
De fet, si la trucada és amb algú que no utilitza Neon, l’app igualment grava la part de l’usuari… però inevitablement es capten fragments de l’altra persona. Això planteja dubtes seriosos en matèria de consentiment dels interlocutors i vulnera principis bàsics de minimització i finalitat del RGPD.
Entre la curiositat i el risc
L’empresa assegura que les gravacions s’anonimitzen abans de ser venudes a tercers. No obstant això, experts en seguretat digital alerten: la veu és extraordinàriament difícil d’anonimitzar. Pot utilitzar-se per a crear imitacions perfectes mitjançant IA, obrir comptes bancaris, o fins i tot suplantar a familiars en estafes telefòniques.
A més, les incongruències detectades entre les tarifes anunciades en l’App Store i les publicades en la web de Neon generen dubtes sobre la transparència real del model.
Conclusió: el preu real de la veu
L’èxit viral de Neon demostra una tendència preocupant: cada cop més usuaris estan disposats a monetitzar la seva privacitat a canvi de beneficis immediats. L’«economia de la dada» evoluciona cap a un escenari on la identitat es converteix en un actiu comercializable, sense que molts comprenguin les conseqüències a llarg termini.
Cedir la veu no és innocu, és cedir una part irrepetible de la nostra identitat digital. Per això, abans d’acceptar els «termes i condicions», convé preguntar-se: quant val realment la meva veu? I qui l’escoltarà quan ja no sigui meva?
Com sempre, cuideu les dades i cuideu-vos!
