Avui en dia és força habitual que les empreses pugin fotografies a l’Insta (com es diu ara), generalment per promocionar els seus productes i guanyar reputació. Però, de vegades, les intencions són unes altres i el resultat no pot ser més desastrós. Com diu el títol, no tot val per perseguir un morós ni per moltes altres coses a la vida.
El cas
Una dona interposa una reclamació davant l’AEPD basant-se en que la botiga de vestits de núvia on havia comprat el seu, ha publicat a Instagram una foto en la qual figura vestida amb el seu vestit de núvia, amb l’objectiu de cobrar-lo.
Segons diu la botiga, en cap moment s’identifica els reclamants, ja que, les fotografies mostraven les figures de dues persones, home i dona, amb la cara totalment tapada amb un cercle negre que no permetia la identificació i que, per tant, no hi havia tractament de les dades personals de la parella. La firma assenyala que es va alterar deliberadament la fotografia per ocultar la identitat, per la qual cosa difícilment es podria considerar un tractament il·lícit de dades. I al·lega també que la imatge es va difondre a Instagram menys d’una hora perquè la clienta va pagar immediatament.
Per la seva banda, l’Agència entén que la manca de pagament no legitima fer servir imatges si no es compte amb el consentiment exprés de l’afectada. I que poc temps que la fotografia va estar exposada no és atenuant, abans el contrari, perquè va ser conseqüència del pagament coaccionat de la clienta. S’ha incorregut, per tant, en un tractament il·lícit de dades personals.
La sanció
L’Agència entén que la conducta suposa una infracció de l’article 6 del RGPD (licitud del tractament) ja que les dades personals van ser tractats sense comptar amb cap tipus de legitimació. D’acord amb els criteris sancionadors, s’estima adequat imposar a la botiga una sanció de 10.000€ per la infracció referida, per falta de consentiment de l’afectada.
Reflexions
Com diu el títol, tot no val. Per publicar una imatge en xarxes socials, i en qualsevol altre situació, és imprescindible comptar amb el consentiment exprés si no tenim un altre base legitimadora. En aquest cas, no es va sol·licitar el consentiment de l’afectada perquè es buscava pressionar-la perquè pagués. I ja es pot entendre que no hagués donat mai el consentiment perquè la pressionessin.
Amb caràcter general també podem dir que el nostre ordenament jurídic ens ofereix un ampli ventall de mecanismes per, com en aquest cas, recuperar un deute d’una manera endreçada. No cal acudir a dreceres ens que portin a una sanció (o conseqüències pitjors).
Com sempre, cuideu-vos!
