En un context internacional marcat per l’auge de les tecnologies d’intel·ligència artificial generativa i la proliferació de continguts manipulats—especialment els coneguts deepfakes—, Dinamarca ha sorprès el món amb una proposta legislativa pionera: reconèixer a cada persona drets d’autor sobre la seva imatge, veu i cos. Aquest enfocament, profundament innovador, cerca dotar als ciutadans d’eines legals més efectives per a frenar l’ús no autoritzat de les seves característiques personals en entorns digitals, especialment davant l’amenaça que representa la IA generativa.
En què consisteix aquesta proposta de llei?
Dinamarca està disposada a modificar la seva legislació en matèria de drets d’autor per a permetre que qualsevol individu pugui reclamar la titularitat sobre l’explotació no autoritzada de la seva imatge, veu o, fins i tot, moviments corporals generats artificialment.
La iniciativa sorgeix com a resposta a la creixent difusió de vídeos falsos creats mitjançant IA, alguns d’ells extremadament realistes, que suplanten rostres, veus i gestos de persones reals —famoses o no— sense el seu consentiment. La normativa danesa, encara en fase de desenvolupament, podria constituir una base legal sòlida per a exigir la retirada de continguts deepfake, sol·licitar indemnitzacions per danys morals o patrimonials i, en alguns casos, emprendre accions penals.
Per què és revolucionària?
Tradicionalment, els sistemes jurídics occidentals no han reconegut drets d’autor sobre l’aparença o la veu d’una persona, atès que el copyright està reservat a «obres» amb originalitat i autoria. Les persones físiques disposen de mecanismes com el dret a la pròpia imatge o a l’honor, però aquests drets no tenen la mateixa força automàtica ni vocació preventiva que el copyright.
Dinamarca proposa fusionar l’enfocament dels drets de la personalitat amb la lògica del dret d’autor i, així, permetre que un individu pugui actuar com si fos titular d’una obra quan s’explota la seva identitat digital. Això obriria la porta a mecanismes de takedown similars als que ja existeixen en plataformes com YouTube per a protegir obres musicals o audiovisuals.
Què passa en altres països?
- Als Estats Units, alguns estats com Califòrnia o Illinois han aprovat lleis específiques per a protegir la «veu» o l’«aspecte» de les persones, però des de l’òptica del dret civil i no del copyright.
- A la Unió Europea, els drets a la imatge i a la protecció de dades (com l’article 8 de la Carta de Drets Fonamentals de la UE) ofereixen una certa cobertura, però no atorguen un control automàtic ni un dret d’explotació patrimonial.
- A Espanya, el dret a la pròpia imatge (LO 1/1982, de 5 de maig) i la protecció de dades (RGPD i LOPDGDD) són les eines disponibles, però no permeten reclamar una «autoria» sobre la nostra veu o cos. Seria necessària una reforma legal de gran importància per a incorporar aquesta perspectiva.
Un camí cap a la sobirania digital individual?
La proposta danesa obre un nou paradigma jurídic, que reconeix que a l’era digital l’individu no solament necessita protegir la seva intimitat, sinó també exercir control econòmic i moral sobre la seva identitat digital. Si prospera, podria marcar l’inici d’un nou enfocament europeu per a enfrontar els reptes que planteja la IA generativa, els deepfakes i la manipulació de continguts.
El debat està servit: hauríem de tenir copyright sobre nosaltres mateixos?
Com sempre, cuideu les dades i cuideu-vos!
Per llegir la notícia, fes clic aquí.
