El post d’avui està propiciat per el recent naixement del net d’uns bons amics. Ha sigut un nen que ha nascut amb tots els pronunciaments favorables. I, com és natural, el primer que han fet els pares ha estat fer fotografies i difondre-les entre família, amics i coneguts via Whastapp i altres xarxes socials.
I què menys, direu. Des de que existeix la fotografia que els orgullosos pares han volgut immortalitzar el naixement del fill i ensenyar-la a quanta més gent millor. I això està molt bé, faltaria més, però és que ara tenim una nova variable que hem de considerar: l’empremta digital.
Abans les fotografies s’ensenyaven en un àlbum de paper. Un cop vistes, l’àlbum és guardava en un prestatge i fins la propera. Ara, no. Les fotografies són digitals i es reprodueixen a la xarxa a tota velocitat. I queden, sobretot queden per sempre. I aquest rastre del nen o de la nena, tant bufons, queda des del naixement, fins i tot des d’abans si els pares comparteixen les ecografies, i l’acompanyarà tota la vida. I hi anirem afegint: les primeres passes, la primera dent, el primer “papà” o “mamà” (això en vídeo) i així fins tenir un recull de centenars d’imatges del nadó fins que sigui major d’edat i pugui decidir. En aquell moment la seva empremta digital serà molt extensa.
El problema
La primera obvietat és que quan es puja una imatge a Internet, es perd el control sobre ella.
A partir d’aquí poden passar moltes coses bones però també de no tant bones. En el primer cas, per exemple, que una empresa de publicitat ens ofereixi un contracte publicitari per explotar la imatge del nen. Però de l’altre banda, ens podem trobar des d’empreses que facin servir la imatge sense permís fins fer servir la foto per pornografia infantil en mans de pedòfils (grooming).
El Sharenting
Com no, Sharenting és un anglicisme que combina dos termes, share (compartir) i parenting (criança). I descriu l’activitat de documentar exhaustivament i compartir irreflexivament en el món digital el creixement dels nens. Això passa sobretot a Facebook, Instagram i WhatsApp. Si l’activitat és excessiva es denomina oversharenting.
És legal publicar fotos de menors?
A Espanya, la LOPD estableix la majoria d’edat per que el menor pugui gestionar la seva privacitat a Internet en els 14 anys. Això vol dir que si vol publicar una foto ho pot fer sense el consentiment dels pares. I els pares no poden publicar un foto si el menor no ho autoritza. Si publiquen sense consentiment s’exposen a una sanció.
Per sota dels 14 anys, els progenitors o els tutors legals continuen tenint tot el poder de decisió. Si el menor vol crear un perfil a una xarxa social, necessita autorització.
En el cas de parelles separades, no pots publicar fotos del menor sense consentiment de l’altre part.
Recomanacions
Més enllà de la prudència i el sentit comú, podríem apuntar alguns consells.
- Abans de pujar una foto del menor, pensa-ho dos vegades. Tot els que es publica, queda.
- I, un cop publicat, queda fora del nostre control.
- Pensar a llarg termini. La foto que ara és graciosa pot perjudicar-lo en el futur
- Compte amb el context de la fotografia. Pot oferir molta informació com edat, estatus econòmic, ubicació (a banda del geoposicionament per les metadades), la relació amb altres persones, etc.
- No publicar fotos del menor despullat o en situacions incòmodes.
- Llegir les condicions de servei de les xarxes socials.
- Preguntar al menor, tan aviat com sigui possible, si vol que pugem la foto a Internet. No ens eximeix de responsabilitat però facilita la reflexió i implica al menor en la decisió.
- No publicar fotos d’altres menors sense consentiment dels pares (per exemple, fotos d’aniversari o del col·legi).
- Supervisar els continguts que el menor puja a la xarxa.
Com recomanació genèrica, seguir les indicacions de la web is4k (Internet Segura for Kids), un portal d’INCIBE. Està plena de bons consells explicats de forma amena i amb continguts per compartir amb els menors.
Què fem si volem retirar les fotos (dret a l’oblit)?
En general, no es una bona idea publicar fotos de nens a les xarxes socials més enllà d’algunes fetes amb cura i prudència.
Però si ho necessitem, està al nostre abast l’exercici del Dret a l’oblit. La primera acció obvia és, si nosaltres no som els autors, demanar a l’autor que la retiri. Si no obtenim resultat, el Reglament General de Protecció de Dades (RGPD) ens empara en l’exercici del Dret de Supressió que, en l’àmbit d’Internet, es denomina Dret a l’oblit. D’això ja n’hem parlat i podeu trobar més informació aquí.
Com sempre, cuidem als menors i cuidem-nos!
