En una recent sentència, el Tribunal Suprem ha admès que un acomiadament es provi amb un vídeo que vulnera la protecció de dades. El Suprem afirma que la gravació pot ser admissible en un procediment laboral encara que en un altre procediment s’estableixi que atenta contra la normativa de privacitat. Aquesta diferenciació té importants conseqüències, com veurem a continuació.
El cas es va donar quan una empresa de seguretat va acomiadar a un guàrdia de seguretat per transgressió de la bona fe contractual, frau, abús de confiança i deslleialtat al no dur a terme les tasques encomanades (revisió de vehicles a l’entrada del recinte) per l’empresa i firmar i lliurar els registres diaris com que efectivament s’havien fet.
Segons la resolució coneguda dies enrere, el que és rellevant és que el treballador coneixia la existència del sistema de videovigilància i que la gravació és vàlida com a prova, sense perjudici que l’empresa pugui tenir altres responsabilitats en l’àmbit de la normativa de protecció de dades. En conseqüència, el Suprem obliga a repetir el judici en el que les imatges no van ser admeses com a prova.
La Sala de lo Social del Suprem recorda que l’article 89.1 de la Llei Orgànica 3/2018, de 5 de desembre de Protecció de Dades i Garantia dels Drets Digitals (LOPDGDD) estableix que, en el supòsit de comissió flagrant d’un acte il·lícit per part del treballador, i seguint la sentència del TEDH coneguda com López Ribalda II, s’entendrà complert el deure d’informar quan existeixi un dispositiu informatiu amb dades pertinents i clarament visible. No és obligat especificar “la finalitat exacte que s’ha assignat al control en qüestió”.
A l’empresari, però, és a qui li correspon aportar les proves necessàries per demostrar la veracitat dels fets imputats a la carta d’acomiadament. En aquesta línia, el Suprem afegeix que, d’acord amb l’article 24.2 de la Constitució, l’empresari té dret a utilitzar “els mitjans de prova pertinents per a la seva defensa”.
Diu també la sentencia que el fet que les càmeres fossin de Ifema i no de Securitas pot ser rellevant des del punt de vista de la protecció de dades però no ha de portar a impedir que Securitas aporti en un judici laboral unes gravacions que poden ser necessàries per satisfer la càrrega de la prova que sobre ella recau.
En aquest cas, el Suprem entén que la prova era “una mesura justificada, idònia, necessària i proporcionada al fi perseguit” satisfent així les exigències de proporcionalitat que imposen la jurisprudència del constitucional i el TEDH.
Per tot l’exposat, el Suprem admet el recurs de cassació plantejat per l’empresa i torna l’assumpte al jutjat de lo Social que va resoldre en primera instància, manant que celebri un nou judici admetent les gravacions com a prova.
Aquesta resolució obre una porta interessant quan assegura que “el nostre examen s’ha de cenyir a si la prova s’havia d’admetre o no, sense que hagi d’estendre’s a si es van complir tots els requeriments de la legislació de protecció de dades, tant des de la perspectiva de la relació de l’empresa amb el treballador acomiadat, com de la relació entre Securitas i Ifema”.
Com sempre, cuideu-vos!
