Reconeixement facial vs. privacitat
A hores d’ara, no discutirem la necessitat de reciclar. La qüestió mediambiental està fora de tot dubte. Cada dia generem milions de tones de residus, incloent plàstics o llaunes de degradació molt lenta. I tota acció, pública o privada, encaminada a millorar la gestió de residus és benvinguda. Bé, tota potser no.
Xina, un dels països més avançats en reconeixement facial (i menys respectuós amb la privacitat), ha posat en marxa un programa pilot consistent en instal·lar càmeres de reconeixement facial en els contenidors d’escombraries. Les tapes dels contenidors s’obren automàticament quan un dispositiu reconeix la cara d’una persona que prèviament s’havia registrat a la comunitat. Aquestes són les noves regles per poder llençar les escombraries a la Xina.
A Barcelona, amb problemes similars a totes les grans ciutats, estan buscant solucions més imaginatives i, almenys per ara, menys intrusives.
El problema rau, com sempre, en la privacitat. Que sigui necessari que un dispositiu accedeixi a un emmagatzematge per acarar la meva cara per a una acció tan prosaica com llençar les escombraries m’impressiona. Hem vist exemples de reconeixement facial en aeroports o com a mitjà de pagament, el conegut “smile-to-pay“. Al ritme que anem, en pocs anys en sortir de casa se’ns reconeixerà de manera immediata perquè el reconeixement facial substituirà qualsevol altre element d’identificació (claus, carnets, mòbil, etc.). Anem a funcionar, dit col·loquialment, “per la cara“.
I, com és natural, tots aquests avantatges tecnològiques xoquen frontalment amb la nostra privacitat. I a la UE, incompleixen amb el Reglament Europeu de Protecció de Dades. Segons ha publicat recentment el Comitè Europeu de Protecció de Dades, l’Agència de Protecció de Dades sueca ha multat amb 20.000 euros a un municipi del país, responsable d’un col·legi, per utilitzar tecnologia de reconeixement facial per controlar l’assistència dels seus alumnes, fins i tot havent aconseguit el consentiment dels pares d’aquests.
Tot i que el col·legi havia obtingut el consentiment dels pares, l’autoritat de control sueca va considerar que la base de legitmación no era vàlida atès que hi havia un clar desequilibri entre l’interessat i el responsable del tractament.
Imaginem, ara, el desquilibri entre la posició del responsable i la de l’interessat quan aquest és obligat (perquè òbviament ha de llençar les escombraries en algun lloc) a sotmetre’s a la tecnologia de reconeixement facial per fer-ho.
El debat, com sempre, entre tecnologia i privacitat. La legislació no pot entorpir el desenvolupament tecnològic perquè, probablement, ens juguem molt en termes econòmics, mediambientals i socials. En conseqüència, els juristes hem d’oferir solucions jurídiques que, sense perjudicar l’avanç tecnològic, permeti mantenir un equilibri raonable amb els nostres drets, especialment, amb la nostra privacitat.
